Jo circulava per l'autovia i anava al davant; ell em seguia amb el seu cotxe.
De sobte me'n adono que ja no el tinc al darrera sinó que ja m'estava avançant i al arribar a l'alçada del meu cotxe, el meu pare es gira i em mira treient-me la llengua i rient feliçment a la vegada.
Hi ha vivències que són nostres, i que ningú ens podrà prendre mai. Un instant també omple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada